'La varietat és la Salsa de la Vida' - El viatge amb bicicleta per Catalunya

Em va sorprendre el fet de descendir per una antiga franja d’asfalt de color negre com l’atzabeja acabada de fer. Anava fent corbes i pedalant per una vall banyada pel sol del capvespre on la llum anava travessant un mar de pins. Il·luminava suaument el terra verme llós i era tan tranquil que l’únic so que emplenava l’aire era el brunzit dels quatre rodets girant.

Deu minuts abans, uns deu quilòmetres més enrere, havíem contemplat tres àguiles sobrevolant els camps dels Pirineus a quasi 2000m per sobre del nivell del mar i havíem vist a dues marmotes travessant la carretera. El contrast era rellevant, semblava que amb un obrir i tancar d’ulls havíem fet la volta al món. Però no era així, per una raó molt senzilla:

Catalunya és el lloc amb més varietat en el que he anat mai amb bicicleta. Cap altre lloc s’hi acosta, i cal dir que he tingut la sort de recórrer tot el món. Tenia un pressentiment, ja que havia viscut a Girona durant un any i, per tant, havia explorat bona part dels seus voltants, però volia endinsar-me una mica més en el cor d’aquesta meravellosa regió per confirmar les meves sospites. Va ser un cap de setmana de quatre dies (gràcies a la reina Isabel II), amb un temps perfecte i amb el company de viatge ideal. Amb les rutes planificades i els Airbnb reservats ens vam posar en marxa. I això és el que vam veure.

Dia 1, De Girona al Coll de Merolla, 184km 3532m 7:43:19

Sortint de Girona, el nostre primer destí va ser Besalú. A partir d’aquí, les carreteres es van anar tornant cada cop més tranquil·les i en poc temps ens vam trobar amb la primera pujada del dia.

El trajecte de Castellfollit de la Roca a Camprodon és un tram dur, amb pujades i baixades per la Garrotxa. És una zona de volcans inactius des de fa molts anys que han deixat un paisatge semblant al d’un paper arrugat, però amb un sòl fosc i ric, interminables parets de basalt i uns quants cràters de mides considerables. 

No és fins que comences a endinsar-te a Camprodon quan realment sents que ets a la muntanya, amb les petites i nombroses valls que es converteixen en àmplies extensions de pastures alpines. Ens vam aturar a dinar al Bistro la Parra, amb un amfitrió increïblement amable que estava encantat de parlar de bicis, viatges i de com aconsegueix que les seves patates braves siguin diferents de la resta (utilitza una salsa de tomàquet específica i les rosteix en comptes de fregirles, aparentment). Després d’haver begut Aquarius i Coca-Cola com per una família de 5 membres, estàvem saciats i llestos per anar cap a Ripoll, on realment va començar la diversió.

Tècnicament, el Coll de la Creueta només es refereix al final de la nostra pujada, després del desviament cap a l’esquerre de la GI-400 en direcció a la BV-4031, però per a nosaltres va ser com si l’abordéssim des de molt més lluny. Comença suaument, pujant per una vall on hi ha aigües minerals conegudes i vells balnearis abandonats que encara mostren indicis de la seva opulència de principis del segle XX. Va augmentant el pendent de la carretera, quilòmetre a quilòmetre, percentatge a percentatge.

El tram que es considera oficialment la Collada de Toses va ser, tenint en compte el moment en què estàvem (km 140, molt calorós), bastant horrible. Els pendents superen el 10%, però com que no té cap ombra i havíem pedalat 6 hores ens va semblar pitjor. Vam aconseguir fer el cim i per fi vam veure França. Feia fred, així que vam conti-nuar ràpidament, aturant-nos tan sols un instant per contemplar una trobada improvisada de trac-tors antics, era un lloc estrany per una convenció, sens dubte.

Les vistes de la Creueta van merèixer tot l’esforç fet fins al moment. És una extensa zona de pastures sense vegetació, amb l’imponent Puigmal a l’esquerre i algunes marmotes i àguiles com a companyia. És tranquil, preciós i quan es corona el cim les vistes cap a Catalunya amb la posta de sol són espectaculars.

El descens cap a Castellar de n’Hug està bé, però el carrer de Gombrèn a Cal Ros és encara millor. Si fas aquest recorregut, no te’l pots perdre.

Vam arribar al nostre allotjament, un refugi al cim del Coll de Merolla. Acostuma a ser un punt de descans per als excursionistes o als escaladors, especialment perquè el propietari n’és un d’ells. Estàvem cansats, però no exhausts, admirant les parets de records que provoquen una lleugera sensació de vertigen. Aquest va ser el final del dia més dur del viatge, a partir d’aquí les pujades serien més fàcils i les distàncies més curtes. Estàvem impacients per continuar.

Dia 2, De Coll de Merolla a Solsona, 99km 1616m – 3:46:33

Ens va despertar un ramat de vaques que s’obrien pas per la carretera, fins i tot semblava que en qualsevol moment s’afegirien per esmorzar amb nosaltres. Però, per sort no ho van fer, estem d’acord que aquest bou immens no seria un bon company de taula.

Comença amb una baixada directa, que vam decidir abordar amb les marxes més fàcils, rodant amb intensitat per activar les cames. No crèiem que cap entrenador ho recomanés, però els ocells i els cavalls que ens vam creuar semblava que ho gaudien.

Vam fer una petita parada a Berga per prendre un cafè i menjar una altra ració del nostre combusti ble oficial, l’entrepà de truita francesa. Després, vam continuar pujant per les carreteres sinuoses amb vistes espectaculars als penyasegats. La ruta d’avui ja la notàvem diferent, no té pujades pronunciades ni hi ha muntanyes altes, sinó increïbles congostos, penya-segats i valls. És com si t’endinsessis en un món totalment diferent i s’accentua encara més quan emprens el ràpid descens cap a Sant Llorenç de Morunys i el seu vistós llac de color verd blavós.

Vam menjar un altre entrepà de truita amb formatge i tomàquet a El Jardí (dels millors que hem provat, per cert). Vam tornar a ascendir, aquest cop una pujada de sis quilòmetres amb el sol ardent de la tarda. Hi ha tres coses que ens van fer continuar endavant: la idea que aquesta era l’última pujada del dia, les vistes francament al·lucinants de les escarpades parets rocoses de la vall i la temptadora possibilitat de trobar el lloc de xurros més pintoresc del món al cim. Els dos primers punts no em van decebre, però quan vaig arribar al cim uns minuts després d’en Gui, només vaig poder veure el seu rostre capcot sota l’ombra d’un pi. El lloc de xurros estava tancat, havíem arribat un dia abans. Se’ns va trencar el cor.

El descens fins a arribar a Solsona, on passaríem la nit, és un altre tram d’asfalt impol·lut, amb canons a la dreta que semblen haver sortit directament de les terres àrides de Mèxic. Una carretera recta ens va portar de les muntanyes als turons ondulats on es canvia de paratge un altre cop. Érem en un entorn una mica més rural, amb camps de blat de moro groc brillant i pobles als cims dels turons.

Solsona té un centre històric molt bonic, amb molts bars plens els divendres a la nit. Vam anar a la Casa Adroguer Nou per provar el seu vermut de la casa, les sardines fresques i les anxoves que vam fer veure que ens farien recuperar les sals que havíem perdut durant el dia. És un local clàssic decorat amb rajoles a l’exterior i amb un interior que sembla una biblioteca, tret que les ampolles de vi substitueixen als llibres. Després ens vam dirigir a El Punxó per menjar pinxos a la plaça i contagiar-nos del bon ambient que es respirava entre els vilatans.

Dia 3, De Solsona a Muntanyola, 106km – 1762m – 4:22:13

L’endemà va començar com els dos anteriors, amb un ritme lent i un inici parsimoniós. Fet que em va beneficar, ja que havia tingut mal de cap la nit anterior. Mai s’havia tardat tant de temps a assaborir un suc de taronja. La carretera que deixa enrere Solsona ofereix àmplies vistes de les muntanyes que havien estat com casa nostra durant dos dies.

Però, a l’haver disminuït l’altitud, el cel sembla més gran, proporcionant una sensació igual de dramàtica que els successos. Vam anar de poble en poble fins a arribar a Cardona, l’antiga seu dels ducs de Cardona, la família més important de l’antiga Corona d’Aragó després de la família reial. La seva riquesa històrica avui dia encara és visible, ja que la ciutat alberga un castell formidable, que aquell dissabte es va veure superada per la festa anual de la sal. 

La primera meitat del trajecte es va fer a bon ritme. Rodant sense notar que anàvem ascendint. A la nostra dreta teníem vistes cap a l’impressionant Montserrat, a l’esquerra ens anàvem acostant als Pirineus i al capdavant hi teníem els girs i revolts de la Catalunya central. 

Tot va transcórrer amb tranquil·litat fins que, de sobte, vam rebre un avís a les nostres pantalles que ens alertava d’un canvi de rasant. Una corba de 180 graus a una carretera amb prou feines asfaltada, la BV4316. Inesperadament, en menys de 5 minuts estàvem ‘al mig del no-res’, preguntant-nos com arribaríem al nostre pròxim destí, Muntanyola, on havíem de passar la nit.

Ens alegrava anar baixat en comptes de pujar la major part del trajecte, per aquest petit camí del vessant del turó amb pendents de quasi el 20%. El dia va finalitzar, evidentment, amb 3km d’esforç agònic. Durant la major part del segon i tercer dia la ruta ens havia semblat més fàcil que el primer dia, però el viatge es va complicar a partir d’aquí. Finalment, vam arribar a Can Riera, una casa rural que ens va proporcionar exactament el que necessitem. És un lloc encantador, a uns 12 km de Vic, dirigit per l’Aïda i en Tom. Compta amb lloc per guardar les bicicletes, un espai infinit per relaxar-se i tot això amb una gran hospitalitat. L’endemà ens vam aixecar sentint-nos més preparats que mai per fer front al nostre darrer dia, tornant just on vam començar. 

Dia 4, De Muntanyola a Girona 112km – 1084m – 3:50:00

Vic va marcar un moment melancòlic al nostre viatge, vam menjar el darrer entrepà de truita francesa. En Gui i jo vam fer les darreres mossegades a aquests salvavides carregats de carbohidrats i vam compartir un moment que mai oblidaré. Tornarà a ser tan bo un entrepà com aquest? Existeix algun tipus de ciència que suggereixi que aquests humils entrepans milloren com més quilòmetres fas?

Després d’un últim matí mandrós mirant el fons de les tasses de cafè, vam emprendre el darrer tram del nostre viatge. Quan comencem a pujar als canons que protegeixen el Riu Ter, vaig sentir que l’ambient havia canviat. Durant tot el viatge el ritme havia estat constant, de nivell mitjà, amb un pedaleig continu, però sense forçar en excés en cap moment. Ara,  però, en Gui  estava arrasant. Va mirar cap enrere i em va fer una mirada que coneixia molt bé. “És el ‘mode d’anar a casa’”, em va dir somrient d’orella a orella. Mai et posis al camí d’en Guillerme Cardoso en mode ‘anar a casa’. L’únic moment en què va abaixar el ritme va ser per fer una parada a Rupit per menjar un Cornetto, el temps just per gaudir d’aquest poble encantador situat al vessant del canó. Aquesta antiga extensió tallada sembla estar situada a Arizona en comptes de Catalunya, pel fet de tenir parets de roca gegantesques que t’envolten per tots costats. Al llac de baix s’hi troba el famós poble de Sant Romà de Sau, que està abandonat i enfonsat sota un llac artificial. El campanar de l’església encara és visible sobre l’aigua.

El tram final en els viatges d’aquest tipus sempre és una mica diferent. Potser és l’adrenalina de saber que estàs a punt d’acabar o la familiaritat de saber exactament on ets, però trobes un segon alè, una marxa extra, força a les cames. Com sempre, vam fer un esprint de celebració sobre el pont de l’autopista i vam fixar la nostra línia de meta a La Taverna.

Epíleg

Vam poder posar els peus en alt després de quatre dies de pedalar tot assaborint una canya ben fresca a l’ombra de la tarda. Potser ens estàvem tornant bojos, però vam estar d’acord que probablement podríem anar directament a fer uns altres 500 quilòmetres (un dia després, vaig alegrar-me de no haver-ho fet). Com que les carreteres eren suaus ens havien deixat satisfactòriament sense dolor, la gent ens havia acollit a les seves cases, cafeteries i restaurants. I després hi ha el paisatge… en fi.

Podríem viatjar a qualsevol part del món per anar amb bicicleta, o simplement trobar-ho a Catalunya.

Estàs buscant unes vacances amb Bicicleta totalment flexibles per la teva zona? Tant si viatges sol, amb la teva parella, amb els teus col·legues de ruta, amb la teva família o, fins i tot, amb els teus companys de feina i clients, els experts en ciclisme Eat Sleep Cycle estaran encantats d’ajudar-te!

Històries relacionades

Shopping Cart