Ports del Berguedà: l’alta muntanya silenciosa del ciclisme català
Hi ha comarques que es poden descobrir pedalant amb calma. Però n’hi ha d’altres que per endinsar-t’hi te les has de guanyar pedalada a pedalada. El Berguedà pertany clarament al segon grup. Es tracta d’una comarca que, vista sobre el mapa, pot passar desapercebuda, però que sobre la bicicleta es revela com un dels territoris més complets, exigents i autèntics del ciclisme de carretera català.
Fotos: Gabri Amoros & Carles Iturbe
El primer que sorprèn quan es pedala pel Berguedà és la tranquil·litat. Carreteres estretes, asfalt en molt bon estat i un trànsit escàs que permet concentrar-se en el ritme, la respiració i el paisatge. Aquí, pujar ports no és una lluita constant amb els cotxes, sinó un diàleg amb la muntanya. I aquest diàleg pot adoptar moltes formes: des de llargues ascensions de gran fons fins a rampes curtes, explosives i sense concessions.
En una sola comarca conviuen quatre gegants que justificarien per si sols qualsevol viatge ciclista. El Coll de Pradell, La Creueta, Coll de Pal i Rasos de Peguera formen un quartet d’alta muntanya difícil d’igualar. Ports llargs, sostinguts i amb desnivells acumulats que en una cursa professional serien, sense dubte, de Categoria Especial.
El Coll de Pradell mereix una menció especial. És un port extrem, salvatge i exigent, amb rampes que arriben a percentatges difícils de trobar en altres indrets del país. Durant molts anys va ser un gran desconegut fora de l’àmbit local, però el seu caràcter descomunal i el fet de començar a formar part de l’imaginari ciclista gràcies a la Marxa Cicloturista La Ruta Minera, i posteriorment de ser coronat en competició professional a La Volta a Catalunya 2024, el van situar definitivament al mapa del gran ciclisme. Pradell no és només dur: és solitari, imponent i profundament berguedà.
La Creueta i Coll de Pal, amb més de 20 quilòmetres d’ascensió, mostren la versió més constant del Berguedà: ports llargs, regulars, on el repte és trobar i mantenir el ritme mentre el paisatge evoluciona del bosc tancat a l’alta muntanya oberta. Rasos de Peguera completa aquest retrat com una pujada clàssica, d’aquelles que estructuren una jornada sencera de bicicleta i que defineixen el caràcter de les rutes de fons a la comarca.
But Berguedà is not only about big names. Beyond the iconic passes, the comarca hides around fifteen climbs of all kinds, turning every ride into a game of discovery. There are short, brutal climbs like Mal Pas de Capolat, with gradients over 20 percent that test even the strongest legs. There are also gentler, more regular ascents such as La Mina or Viver, ideal for stacking elevation without stress.
Però el Berguedà no és només terra de grans noms. Més enllà dels ports icònics, la comarca amaga una quinzena d’ascensions de tota mena que converteixen qualsevol ruta en un joc de descobriments. Hi ha ports curts i ferotges com el Mal Pas de Capolat, amb rampes que superen el 20% i que posen a prova fins i tot les cames més entrenades. També hi ha pujades amables i constants com la Mina o Viver, ideals per acumular desnivell sense estrès.
Entre aquests extrems, el Berguedà desplega una xarxa de ports amagats: Falgars, la Collada Sobirana, Sant Isidre o Coll de la Bena, carreteres que creuen petits nuclis, boscos densos i paisatges que conviden més a la contemplació que a la pressa. I no es pot parlar del Berguedà sense esmentar el Santuari de Queralt, una ascensió curta però icònica, carregada de simbolisme i amb vistes privilegiades sobre Berga.
Al Baix Berguedà, el terreny canvia de registre. Aquí, com en una clàssica flamenca, s’encadenen petites cotes explosives per zones com Montclar, Montmajor o Casserres, en un constant pujar i baixar que no dona treva i que posa a prova la resistència i la capacitat de recuperació.
Històries relacionades
