Alex Casablancas: Córrer com a eina de promoció del benestar emocional
Unes persones cauen esgotades al llit de l’hotel quan arriben a una nova ciutat, d’altres busquen un restaurant. L’Alex Casablancas es posa les vambes de córrer i surt al carrer, si el temps ho permet, per explorar la zona a la recerca de quilòmetres, nous records i, potser, un cafè al final.
Una ciutat es veu diferent quan t’hi mous a peu, diu Casablancas. “De vegades corro molts quilòmetres en una direcció i torno amb metro. Així sento que connecto amb la ciutat de la millor manera possible.”
Córrer arreu on va l’ha portat a molts llocs. A la Xina, per exemple, Casablancas va descobrir la cultura del running que al principi el va sorprendre: ciutats grans amb carrers amplis, cotxes elèctrics i parcs plens de gent en moviment des de primera hora del matí.
“Hi ha moltíssima gent corrent allà”, diu. “Moltes marques globals hi tenen les botigues més importants, i les curses públiques atreuen una participació enorme. La gent gran sol estar molt activa i centrada en la salut. Córrer-hi també em va mostrar com molts estereotips occidentals sobre la Xina són totalment falsos.”
Benestar
Casablancas va créixer entre cultures. El seu pare és de Barcelona i la seva mare anglesa, però va passar la seva infantesa principalment entre Espanya i el Japó. L’esport va entrar a la seva vida ben d’hora a través de la natació, que va practicar a l’inici de l’adolescència i que més endavant va evolucionar cap a triatló.
Amb el temps, la cursa es va anar convertint lentament en el seu focus principal. “Al principi”, recorda, “com els passa a molts joves atletes, tot girava entorn del rendiment i de la competició.”
Aquell camí, però, va acabar sent complicat. En un moment determinat, va haver de distanciar-se de l’esport per problemes físics i mentals.
“Els entorns competitius poden generar molta pressió, i vaig veure com això pot derivar fàcilment en patrons poc saludables”, diu Casablancas. “Problemes de pes, pensaments obsessius i la demanda constant de rendiment em van marcar. Allunyar-me de la competició em va ajudar, amb el temps, a veure el running d’una altra manera.”
Avui la seva relació amb córrer és més tranquil·la i més intencionada. L’èmfasi ja no està en els resultats, sinó en el benestar. Aquest canvi és una de les raons per les quals va començar a organitzar esdeveniments i a fundar clubs de running. El que va començar com una idea senzilla va anar creixent a poc a poc fins a convertir-se en una xarxa de grups arreu del món i col·laboracions, sempre amb l’objectiu de crear un espai on el moviment, la salut i la vida social es troben.
L’aspecte social del running és el que més interessa a Casablancas.
“Quan la gent corre en grup, el que inicialment semblava una barrera sol desaparèixer ràpidament”, diu el fundador de Mild Activity (club de córrer a Dublín) i Itinerari Mvt (amb seu a Barcelona). “Una cursa esdevé una manera fàcil de conèixer gent nova, especialment en una ciutat com Barcelona on les distàncies són assequibles i el clima convida a sortir.”
Tendència mundial
Les cafeteries s’han convertit en una extensió natural de la cultura del running.
“De vegades el cafè és l’excusa per trobar-se i la cursa ve després; i altres vegades és al revés. En qualsevol cas, la combinació funciona bé perquè converteix un entrenament en una experiència compartida.”
La idea de connectar també ha marcat la seva feina amb Nomad, un torrefactor de cafè al Poblenou amb diversos locals per la ciutat. La primera trobada amb el fundador de l’empresa va ser de la manera més natural possible: durant una cursa. Sovint, les reunions es fan tot corrent o a través d’altres activitats similars.
La implicació de Casablancas va més enllà d’organitzar grups de running. Amb el temps, ha creat connexions amb molts clubs, organitzadors i persones de la comunitat mundial del running. Ha vist com l’esport ha crescut, amb curses que esgoten les inscripcions cada cop més ràpid.
“Les tendències van i venen, però córrer té un avantatge que pocs esports comparteixen: gairebé tothom pot fer-ho, a qualsevol lloc, i cada vegada hi ha més gent que s’hi anima.”
Quan el seu pare es va instal·lar a Barcelona, abans dels Jocs Olímpics del 1992, corria amb pantalons curts olímpics, i la gent que el veia a l’Avinguda Diagonal se’n burlava, anomenant-lo pallasso. Avui, aquella actitud ha desaparegut completament, i córrer s’ha convertit en una part habitual de la vida quotidiana a moltes ciutats d’arreu del món.
També a la Xina, on s’estarà set setmanes seguides. Amb poc equipatge i un parell de vambes a la maleta, tornarà a tenir-hi molt per explorar.
Històries relacionades
