Ciclisme de gravel entre museus a l’aire lliure
Mines abandonades, murals i carreteres buides: pedalar pels voltants de Villacidro és com recórrer un immens museu a l’aire lliure. Situat al sud-oest de Sardenya, el poble encara és gairebé aliè al turisme i ofereix una experiència única, amb rutes de gravel aventureres i una immersió profunda en la història i la cultura sardes.
Text i fotos: Sjors Beukeboom
La ruta preferida de Nafent és de dificultat mitjana-alta, amb la major part del desnivell concentrat al primer tram, quan ens dirigim cap a Montevecchio per explorar una mina abandonada. Les pistes de grava, de qualitat variable, connecten diversos antics jaciments miners de la regió i ofereixen una experiència de pedalada extraordinària.
Montevecchio, a uns vint-i-cinc quilòmetres de Villacidro, va ser el cor bategant de la indústria minera sarda. Des de 1848 fins al seu tancament el 1991, tot un poble va treballar a les seves mines per extreure plom, zinc i plata. En el seu apogeu, a finals del segle XIX, Montevecchio era una de les mines més grans d’Itàlia, amb 1.100 treballadors i un espai on s’hi provaven maquinàries modernes, electricitat i noves tècniques molt abans que a la resta del país. Amb dotze quilòmetres d’extensió, la mina va esdevenir part essencial de la identitat local, encara visible avui.
Pedalar per aquest lloc és com entrar en un món propi. Les restes del complex fan pensar que les mines van ser abandonades d’un dia per l’altre. Les cases dels miners i de les seves famílies continuen dempeus, igual que l’hospital, els tallers i fins i tot els camps d’esport. Cada “pati” —de Sant’Antonio a Piccalinna— tenia personalitat pròpia i estava connectat per vies de tren (avui pistes de grava) i estretes carreteres asfaltades que serpentegen pels vessants. El majestuós Palazzo della Direzione, avui museu, encara domina la vall com a símbol tant de la riquesa com de l’estructura social que definia la vida a Montevecchio.
Ara, com a part del Parc Geomineral de Sardenya, Montevecchio és un immens museu a l’aire lliure on es pot circular amb bicicleta. Les tanques impedeixen el pas als cotxes, però deixen via lliure als ciclistes, que poden gaudir d’una experiència única. Els visitants poden veure antics pous, passejar per la Galeria Anglosarda i admirar les gegantines màquines extractores que un dia rugien cada matí. Avui, només el suau brunzit de les nostres rodes Ichnu trenca el silenci. Montevecchio ha esdevingut un poble fantasma: el restaurant local obre només per nosaltres i serveix un senzill entrepà de salami. És el primer i únic lloc que trobem des que hem sortit de Villacidro —fet que converteix els nostres GripGrab cargo bibs, amb butxaques a banda i banda, en un element no pas de luxe, sinó essencial. L’aturada és providencial, perquè just llavors punxem una roda.
Canviem la càmera convencional per una Tubolito ultrarresistent i reprenem el camí. En aquest tram, el nombre de salamandres supera de llarg el de persones que veiem. Tardem una estona a arribar a l’antiga via fèrria que mena a San Gavino, on les principals atraccions són els murals esblanqueïts pel sol, pintats sobre un centenar de parets de la ciutat. Aquí, un cambrer ens rep amb entusiasme: som els primers turistes que veu avui.
En aquest sentit, Montevecchio no és l’únic lloc on et sents l’únic visitant de l’illa: aquesta part de Sardenya continua pràcticament verge pel que fa al turisme. Això és exactament el que Cristina i Massimo, de La Nuragica, volen posar en valor, convençuts del potencial de la zona com a destinació de gravel. El moviment també compta amb el suport de Fabio Aru, guanyador d’etapes a les tres Grans Voltes, nascut aquí. “En aquesta part de Sardenya encara pots viure la cultura autèntica, sense la influència del turisme massiu.”
El cambrer ens allarga un mapa amb tots els murals del poble: una iniciativa artística anomenada Non Solo Murales, creada el 2014 per l’associació cultural Skizzo. Més enllà d’embellir l’espai urbà, aquests murals serveixen com a comentari social i expressió cultural. “Parlen de la nostra identitat, la nostra cultura i la nostra història. Deixa’t guiar per aquest mapa”, ens diu en Fabrizio amb entusiasme.
Hospitalitat, humilitat i generositat defineixen la gent d’aquest racó del sud-oest sard. Tothom es saluda pels carrers, també els conductors amb els ciclistes a les petites carreteres sinuoses. Els sards se senten profundament orgullosos de la seva història, la seva cuina i la seva cultura, però alhora ofereixen una benvinguda càlida a qui s’hi acosta per descobrir aquesta zona.
De tornada cap al nostre allotjament, la velocitat mitjana baixa de manera natural. Ha estat un dia complet, combinant pistes exigents amb immersió cultural. Domo Rooms ens rep com si el temps s’hi hagués aturat. Llencem la roba suada i plena de sal a la rentadora abans d’escollir un dels restaurants del poble per sopar, seguint, com sempre, els consells dels locals.
Villacidro, seu del punt mig de la prova de gravel Shardana Bikeventure, té tot el potencial per consolidar-se com a destinació de gravel els propers anys. Tot i això, potser és millor que continuï sent un secret ben guardat, allunyat del turisme massiu, ja que les mines buides, les carreteres desertes i l’amabilitat de la seva gent podrien perdre part del seu encant amb una allau de visitants. Un bon motiu per venir-hi ara, abans no sigui massa tard.
Històries relacionades
